a. FESTA TRADICIONAL I POPULAR

Segons la definició del diccionari, una festa es pot considerar una solemnitat amb què hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d’una escaiença actual. També es defineix com a cerimònia, espectacle, ball, etc. que hom celebra en honor o en memòria d’un esdeveniment, per divertiment de la gent.

Després ens parla de la festa major com un conjunt de solemnitats amb què una població (o un barri) celebra la festa anual del seu patró o amb què, en algun cas, commemora un fet important de la seva història o tradició.
Generalment el temps de festes majors és l’espai comprès entre l’Assumpció de la Mare de Déu, que se celebra el 15 d’agost, i el Naixement de Maria, que s’escau el 8 de setembre.
Les festes majors són comunes als pobles europeus. En els seus trets més característics i essencials, vénen a ser la supervivència d’un conjunt d’actes litúrgics i culturals de les cerimònies de credosgentílics, dedicades a celebrar i festivar les collites. D’aquí que la gran majoria tinguin lloc en aquest moment de l’any en què els fruits ja són estotjats a casa i que, altrament, és un moment d’espera en el treball de la terra.

Elements de la festa

	És un espai simbòlic.
	És un trencament de la quotidianitat i dels hàbits en uns dies determinats. Té la virtut de ser regeneradora.
	És una inversió dels valors socialment dominants.
	És una insubordinació popular prevista.
	Sempre és col·lectiva. Sense les persones que, en cada cas, la fan possible, la festa no existiria. És necessària la participació de la comunitat.
	És dinamitzadora de la sociabilitat.
	Dóna sentiment d’identitat a una comunitat concreta.
	És un temps de rituals, alhora que les activitats també estan altament ritualitzades.
	Són unes jornades alegres i bullicioses. És una explosió de joia i disbauxa. La festa és per gaudir-la.
	La festa és un patrimoni viu, considerat com a bé cultural i simbòlic que mereix ser preservat, conservat, protegit i admirat.
	És canviant, evolutiva, emmotllable per les mans i les idees de cada estrat generacional, de cada individu.

Així, doncs, la festa comporta:

	Excés: Tota festa comporta viure a fons una situació sense els límits de la vida corrent.
	Celebració de la vida: En la festa diem un sí gros a la vida perquè en ella experimentem el goig de viure. La festa és l’expressió d’aquest goig d’una forma col·lectiva.
	Contrast: La festa ha de ser una situació ben diferent de la vida quotidiana. Les festes només tenen sentit si es fan de tant en tant. Convertir-les en el pa de cada dia seria la seva destrucció.
	Artifici: Les festes són resultat de la fantasia i la creativitat de l’home. Es tracta de donar vida, color i volum a projectes, somnis i il·lusions.
	Profunditat: La festa és viure a fons uns sentiments defugint la superficialitat i el joc fàcil. Hem de viure la festa com a situació real que ens demana una implicació i un llençar a fora els prejudicis, reticències i censures que trobem en els quefers quotidians.
	Grup: La festa no té sentit si no és en grup. Esdevé, doncs, l’expressió col·lectiva del goig de viure, al mateix temps que llança els homes cap als altres. En acabar una festa tothom ressent que la vivència grupal l’ha apropat a molta gent.

La festa és millor o pitjor únicament en funció d’un paràmetre: el fet de ser més o menys pròpia d’un col·lectiu o d’una comunitat, és a dir, el fet de ser sentida i considerada com a definidora d’aquell grup, el fet de ser legitimada socialment.

Què són les festes tradicionals?

Abans de començar a explicar què són les festes tradicionals, definirem què són les tradicions:

Les tradicions són pràctiques referides a unes regles acceptades explícitament o tàcitament i amb un ritual de naturalesa simbòlica que intenta inculcar certs valors i normes de comportament per repetició, la qual cosa implica una continuïtat amb el passat.

Quan parlem de festes tradicionals ens referim a aquelles que es celebren cada any d’una manera fixa i continuada, si bé amb el temps hom hi va fent modificacions. Són una successió d’actes que es repeteixen any rere any.

És cert que les festes tradicionals també són populars, però aquestes últimes també poden ser de nova creació.

La majoria de festes tradicionals, com les festes majors, tenen el seu origen en el món rural. Per això, la majoria de festes se celebren en ple estiu, durant el mes d’agost, que és quan les grans feines del camp ja s’han enllestit.

Elements de les festes tradicionals
Els símbols, els mites, els ritus i els cultes formen l’entrellat dels elements bàsics de les festes tradicionals, així com l’àpat, que forma part del ritus.
A continuació, ens referirem breument a cadascun d’aquests elements.

	Els símbols: Entrellacen els actes folklòrics, religiosos i gastronòmics de la festa. El símbol és la porta a una altra realitat diferent de la quotidiana. El conjunt de símbols que formen la festa amaguen en el seu si el significat d’aquesta, i són el seu recordatori i la principal eina de la transmissió tradicional del coneixement. En general, tota la simbologia festiva va dirigida, tant en l’aspecte mític com en el religiós o folklòric, a expli car un fet concret de caire fonamental, que amaga en si mateix els misteris de la natura i de l’existència divina i humana. Els símbols es defineixen per alguna cosa que està en lloc d’una altra, o bé que en representa una altra.
	El mite: El segon element festiu, i el més important en la festa, és el mite i el contingut que aquest fa perdurar. Pot presentar-se en forma de llegenda, com en el cas de Sant Jordi, en forma de representació dramatitzada, com la carnestolada, etc. En gairebé totes les ocasions, el mite original que vol significar la representació folklòrica ha estat oblidat en la nit del temps i només perdura el fet que cada any es repeteix sense que ningú, a nivell conscient, sàpiga realment què significa. El mite no és quelcom històric o llegendari clavat en el passat. És una experiència reno vable i reactualitzable en tota època.
	El ritus: A part de la significació simbòlica de la realitat expressada pel mite que es recorda, es transmet un ritual determinat que explica la manera d’accedir a aquesta realitat a través de l’experiència. La litúrgia cristiana és gairebé perfecta des del punt de vista simbòlic.
	El culte: En la festa es ret culte a un determinat personatge sant, en el cristianisme, o a una determinada divinitat, en el culte pagà anterior.
	L’àpat: Ha arribat a prendre un paper tan important en les celebracions que sembla ser que no hi hauria un veritable festeig si no es comptés amb un àpat diferent i més abundós que els altres dies.

Què són les festes populars?

Les festes populars són les festes en les quals els homes i les dones que viuen en una comunitat són protagonistes d’allò que s’hi fa. És a dir, són ells els qui fan la festa a la mida del seu gust. Han d’ésser del poble i per al poble.

Elements de les festes populars

Hi domina:

	La igualtat, enfront de la desigualtat.
	L’anòmia, el caos, el desordre, enfront dels rígids sistemes de nomenclatura.
	L’absència d’estatus, enfront de l’estratificació social.
	La cosa pròpia, enfront de l’externa.
	Allò que és lliure, enfront del que és imposat.
	La reivindicació, enfront del conformisme i el silenci.
	La llibertat d’expressió, enfront de la censura i de la repressió.
	L’autoorganització, enfront de l’organització imposada i jerarquitzada.
	L’espontaneïtat, enfront del convencionalisme.
	La identitat popular i de comunitat real, concreta i empírica, enfront del patriotisme abstracte i buit...

b. ELS ÀMBITS DE LA FESTA

Els grups humans que intervenen en una festa poden participar en la seva estructuració en diferents graus o nivells: les festes familiars i casolanes, les festes locals i comunitàries, les festes comarcals i intercomarcals i les festes nacionals.

	Les festes familiars i casolanes: Es desenvolupen al voltant de la cèl·lula familiar, entesa en un sentit una mica més ampli, ja que també s’hi afegeixen els cercles més propers d’amics i veïns. Aquestes festes comprenen un seguit de cerimònies que expliquen i perioditzen el pas de la vida. En una cultura encara predominantment cristiana, el naixement, el bateig, la primera comunió, el casament i la mort estructuren la vida de l’individu en etapes i, alhora, serveixen per vertebrar i definir el grup. Paral·lelament, el curs de l’any perioditzat en diferents cicles temàtics també s’expressa en determinats moments a través d’un nivell d’integració familiar. Així, la festa de Nadal té un nivell familiar molt important, si bé també inclou un seguit d’expressions culturals que han adquirit una dimensió més comunitària, com poden ser la missa del gall la nit del 24 de desembre o la mateixa cavalcada dels reis.
	Les festes locals i comunitàries: Són aquelles en què el subjecte celebrant- una població- és el conjunt de la col·lectivitat en un espai físic determinat –habitualment, el seu terme municipal- i, alhora, l’objecte celebrat –el ritu- sintetitza i condensa els valors del grup que celebra la festivitat. La festa local i comunitària és, doncs, la que aplega tots els estrats socials i té una voluntat d’intergeneracionalitat. Sovint hem identificat festa local i comunitària amb festa major. Probablement, les festes majors ho siguin, però, en algunes poblacions, també podem localitzar un seguit de celebracions que han adquirit aquesta dimensió de festa comunitària. El Carnaval de Vilanova, les falles d’Isil la nit de Sant Joan, la passió i la processó del Dijous Sant a Verges, la festa del Pi de Centelles, el Corpus de la Garriga i la Patum de Berga són exemples de celebracions diverses que han assolit aquest valor comunitari.
	Les festes comarcals i intercomarcals: Són les que apleguen festes de diverses poblacions que es reuneixen i que participen d’una cerimònia comuna com a subjectes celebrants, òbviament en un punt físic ubicat en un terme municipal, però que compta amb un abast supralocal. Els aplecs o romiatges que es fan en moltes poblacions del país en són la mostra més palpable. No hauríem de confondre aquestes festes amb aquelles altres, especialment del grup anterior, que han adquirit un ressò supralocal pels seus valors etnogràfics o espectaculars.
	Les festes nacionals: Són les que tenen un context territorial més ampli, ja que, de fet, apleguen el conjunt del país. En aquest apartat es posa de manifest com l’apreciació popular té la seva pròpia dinàmica. Sant Jordi i Sant Joan, per exemple, són seguides majoritàriament pel conjunt de la comunitat nacional. Malgrat la seva condició de dia feiner, l’obsequi de roses i de llibres en el primer cas, i l’encesa de petards, coets i fogueres, així com la celebració de revetlles en el segon, són un fenomen ben palpable. En aquestes dues oportunitats es manté un dels valors clau del concepte festa: l’actitud manifesta del fester per participar-hi, sense la necessitat d’una organització prèvia. La Diada de Sant Jordi, la Mare de Déu de Montserrat, la festa de Sant Joan i l’Onze de setembre (la Diada Nacional de Catalunya) són exemples de festes nacionals. Tot i això, val a dir que Sant Jordi i l’Onze de setembre s’engloben en el que s’anomenen festes cíviques i reivindicatives, que han estat en certa manera establertes des de les instàncies oficials.

[pujar]